martes, 17 de noviembre de 2009

One hundredth of a second

Una mil.lèsima de segon . En aquest vídeo només empren cinc minuts per posar a la palestra el pa nostre de cada dia als mass media. És una metàfora tan brutal com realista del paper dels corresponsals de guerra davant la notícia. He recordat aquella imatge del fotògraf Kevin Carter, qui va guanyar el premi Pulitzer de foto periodisme en 1994 amb una foto més que impactant. I després he reflexionat sobre la influència dels programes fem que rebem cada dia des de la televisió en línia directa a la nostra llar i m'he preguntat si, en el fons, els qui permeten que arribe als cervells dels teleespectadors tota eixa informació estèril no s'acaben sentint tan culpables com la protagonista del vídeo o el propi Carter.

4 comentarios:

El dijo...

I did not like viewing Kevin Carter's dark movie, "One hundredth of a second " Too brutal (que brute)

On 27 July 1994 Carter drove to the Braamfonteinspruit river, near the Field and Study Centre, an area where he used to play as a child, and took his own life by taping one end of a hose to his pickup truck's exhaust pipe and running the other end to the passenger-side window. He died of carbon monoxide poisoning at the age of 33. Portions of Carter's suicide note read:
"I am depressed ... without phone ... money for rent ... money for child support ... money for debts ... money!!! ... I am haunted by the vivid memories of killings and corpses and anger and pain ... of starving or wounded children, of trigger-happy madmen, often police, of killer executioners...I have gone to join Ken if I am that lucky."[4]
WOW!!!!!!!

Pepa Martorell dijo...

In my opinion, this kind of people do not have a normal life and when they take contact with the reality the result is a big crash

Josep dijo...

Efectivament impressionant. Mostra com es la societat on vivim, i de la qué volen que estiguem orgullos i que defensem fins a límits inhumans. Amb tots aquest premis, jo ja em sento així, avergonyit.
Gracies per enviar-me'l

Anónimo dijo...

Bueno...la cruda realidad es que muchos seres humanos no se sienten culpables y se regocijan en lo que consiguen, autoconvenciéndose de que ellos "no deben" hacer nada ante estas situaciones...y se lo creen.

Un saludo desde el trabajo.