sábado, 12 de octubre de 2013

Bu

Un divendres de febrer de 1998 el destí em reservava una nit d'aquelles que, difícilment, es poden esborrar de la memòria. M'havien convidat a un recital de poesia de Vicent Andrés Estellés però ni de lluny em podia imaginar que ell vindria, ni molt menys que jo estaria asseguda al seu costat durant l'acte i el sopar posterior. D'aquella ocasió tinc molts records que algun dia explicaré però el que més em va colpir fou percebre la tendror d'Estellés en els seus ulls, els seus llavis,en els gestos, en el rictus de la cara, en la forma de moure's. Segueix a "El Matí Digital".

No hay comentarios: