No
et puc deixar d'estimar perquè m'has fet somiar, m'has ensenyat i
m'has fet més lliure. Mai t'oblidaré. I mai oblidaré la primera
vegada que vaig llegir les teues lletres en aquell “El amor en los
tiempos del cólera” que tant em resistia a llegir perquè no
m'agradava el títol. Recorde que no em podia desenganxar d'aquell
llibre i la tristor que vaig sentir al arribar a la fi. Aquella
història m'havia atrapat per sempre i, fou aleshores, quan em vaig
convertir en addicta als teus llibres. En casa hi havia alguns que
vaig llegir de forma compulsiva i amb gran plaer, després vaig anar
aconseguint la resta fins que un bon dia em vaig adonar que ho havia
llegit tot i, de nou, una gran tristor em va envair.
I
ara què? Dons arribaren els discursos, les conferències, les frases
i tot el que duia la teua esència i, com no, aquella lliçò
magistral sobre el periodisme en la "52 Asamble de la Sociedad
Interamerica de Prensa" que vaig descobrir en “Yo no vengo a decir
un discurso”. Llegint-te he aprés de la vida, de les persones, del
món i cóm he gaudit, quines estones tan dolçes m'has fet passar.
Oh Gabo! Aquell primer llibre em va donar una gran lliçó i des
d'aleshores mai m'he quedat amb la primera impressió de res perquè
sabia que m'arriscava a cometre un error; en ocasions creuar el pont
a allò desconegut ha estat fascinant i d'altres una autèntica catàstrofe però, en definitiva, una lliçó de vida.