dèiem, somniadors, d'estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d'eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l'amor als parcs.
La llibertat és quan comença l'alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l'exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d'amor, la llibertat.
Joan Margarit
Descubreixo aquesta poesia gràcies a la bio de @Carmechaparro a Twitter. Seduïda per la bellesa de la frase la vull esmentar a un text i li pregunte si és de collita pròpia o si es tracta d'una expressió feta. Em contesta amb la poesia sencera i el nom de l'autor. Després de llegir-la no puc més que deixar-la penjada al bloc perquè si la frase com podeu constatar és com el flaix d'un diamant encara més brillant és el poema sencer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario