"If you wish for peace, prepare for war". Soñé despierta desde que Obama fue visible en las primarias americanas y, aún más, vibré el día que pronunció su discurso de investidura.
Él, mi héroe efímero, consiguió rescatarnos de la pegajosa telaraña del entramado del poder en mayúsculas y, aunque, ese espejismo se desvaneció como el humo sólo, por ello, mereció la pena haber vivido tan cerca de la utopía.
La paradoja del discurso de Oslo rompe de golpe el encanto de la estética pacífista de un hombre que, a pesar de todo, acabó con el clima de terror cultivado a conciencia por su predecesor en la Casa Blanca.
Obama tendrá que demostrar con hechos sus buenas intenciones y, sobre todo, ser merecedor del Nobel de la Paz que va más allá de poseer un galardón porque esconde la esperanza de miles de seres humanos de vivir en paz.
viernes, 11 de diciembre de 2009
sábado, 5 de diciembre de 2009
Sense Jordi Solé Tura
Em vaig assabentar de la seua mort minuts abans de començar la meua jornada laboral mentre feia un cop d'ull a la premsa digital. Després de la lògica decepció en rebre la notícia vaig recordar com em va impressionar el documental fet per el seu fill "Bucarest. La memòria perduda".
La primera referència nítida que tinc de Jordi Solé Tura fou assabentar-me per el meu pare que era fill d'uns forners. Jo, era, aleshores molt menuda i no podia valorar el sentit de les paraules del meu progetinor en la seva justa mesura. Quasi com un somni tinc a la memòria aquella televisió en blanc i negre des d'on es parlava tant de la Constitució que, sempre, anirà lligada a la figura d'aquest polític. Lamento la seua mort.
La primera referència nítida que tinc de Jordi Solé Tura fou assabentar-me per el meu pare que era fill d'uns forners. Jo, era, aleshores molt menuda i no podia valorar el sentit de les paraules del meu progetinor en la seva justa mesura. Quasi com un somni tinc a la memòria aquella televisió en blanc i negre des d'on es parlava tant de la Constitució que, sempre, anirà lligada a la figura d'aquest polític. Lamento la seua mort.
domingo, 29 de noviembre de 2009
CNC: Aire fresc
Chicago News Cooperative (CNC). Un grup de periodistes de Chicago liderats per James O'shea estan canviant les regles del joc de la indústria periodística. Després de vore com lluitar per sobreviure entre les grans corporacions de la comunicació és Missió Impossible I, II i III s'han llançat al vuit amb la creació d'una cooperativa. Ja compten entre els seus clients amb el prestigiós New York Times i per a principis de 2010 arribarà la seua web Chigago Scoop. Naix el periodisme del XXI?.
miércoles, 25 de noviembre de 2009
lunes, 16 de noviembre de 2009
John Lennon VS EE.UU
John Lennon VS EE.UU es un documental on-line sobre la faceta activista de Lennon. Lo descubro durante una interesante conversación sobre el tratamiento informativo de los casos de violencia de género en los medios de comunicación con Aristea, una compañera de trabajo, tan valiente y auténtica como el espíritu del cantante de Liverpool. Gracias Aris.
domingo, 15 de noviembre de 2009
Comunicació de crisi: un clàssic?
Llegeixo a "El País" una reportatge sobre la comunicació de crisi i, malauradament, no em sorpren. Les estratègies són les mateixes de sempre. Ni tan sols una miqueta d'originalitat a l'hora d'afrontar una qüestió tan seriosa com treballar la imatge de les empreses en situacions límit. Aquest tipus d'informació ja s'ha convertit en un clàssic que no duu enlloc.
És irrisori llegir que per estar preparat el que cal és tenir a l'abast un "manual de crisi" com si amb aquest protocol és pogués rentar la imatge en una situació d'emergència en un bufit. En qualsevol tipus de crisi no importa de quina mena d'esdeveniment parlem la radiografia és la mateixa de sempre i pretendre previndre el que ni tan sols les percepcions ajuden avortar és més que arriscat.
En la meua opinió, la veritable gestió de la crisi és el treball que es fa a posteriori i que, en definitiva, és el que ajudarà a reestablir la visibilitat en la societat siga d'una empresa o d'un personatge públic. És tan senzil com deixar-se guiar per el sentit comú i tonar a construir des de les runes un edifici.
A la fi i al cap, parlem de gestar un pla de comunicació des d'un punt de sortida deficitàri. La resta dependrà de la capacitat de gestió, enginy i creativitat de qui desenvolupe aquest pla d'acció.
És irrisori llegir que per estar preparat el que cal és tenir a l'abast un "manual de crisi" com si amb aquest protocol és pogués rentar la imatge en una situació d'emergència en un bufit. En qualsevol tipus de crisi no importa de quina mena d'esdeveniment parlem la radiografia és la mateixa de sempre i pretendre previndre el que ni tan sols les percepcions ajuden avortar és més que arriscat.
En la meua opinió, la veritable gestió de la crisi és el treball que es fa a posteriori i que, en definitiva, és el que ajudarà a reestablir la visibilitat en la societat siga d'una empresa o d'un personatge públic. És tan senzil com deixar-se guiar per el sentit comú i tonar a construir des de les runes un edifici.
A la fi i al cap, parlem de gestar un pla de comunicació des d'un punt de sortida deficitàri. La resta dependrà de la capacitat de gestió, enginy i creativitat de qui desenvolupe aquest pla d'acció.
miércoles, 11 de noviembre de 2009
La imagen de Sarkozy
Tras el lifting virtual de Paris Match que hizo desaparecer los michelines del presidente francés Nicolás Sarkozy, fotografiado en bañador durante unas vacaciones, no esperaba el desliz en Facebook, donde en su propia foto podemos leer que el mismo 9 de noviembre por la mañana, ante los rumores de la caída del Muro, Sarkozy y Alain Juppé –que fue primer ministro años más tarde-, entre otros, decidieron ir a Berlín.
La perla ha sido la intervención de, Alain Aufray, el periodista de Libération que cubrió la caída del Muro y niega que un político local de la Francia pudiese tener acceso a esa información cuando ni embajadores ni el propio Helmut Kolh la tenía. Otra vez una foto ha desatado la polémica y sigo sin entender la obsesión del francés por la imagen y esa desmedida ansia de notoriedad que, incluso, le lleva a querer protagonizar el pasado.
La perla ha sido la intervención de, Alain Aufray, el periodista de Libération que cubrió la caída del Muro y niega que un político local de la Francia pudiese tener acceso a esa información cuando ni embajadores ni el propio Helmut Kolh la tenía. Otra vez una foto ha desatado la polémica y sigo sin entender la obsesión del francés por la imagen y esa desmedida ansia de notoriedad que, incluso, le lleva a querer protagonizar el pasado.
miércoles, 28 de octubre de 2009
Con tres palabras
"Con tres palabras te diré todas mis cosas"... això potser fou l'ànima del disseny del vídeo de campanya del PSOE en 1982 amb aquell slogan concís i directe: Por el cambio. Tornar a mirar aquestes imatges trenta anys després amb la perspectiva que dona el pas del temps és força interessant. En la meua opinió, més enllà de les consideracions socials i polítiques de la data històrica en la que el socialistes aconseguiren la majoria absoluta, l'èxit d'aquest vídeo radica en la simplicitat del missatge.
jueves, 22 de octubre de 2009
Ja sóc aquí!
“Ciutadans de Catalunya: ja sóc aquí! Ja sóc aquí! Perquè jo també vull l’Estatut! Ja sóc aquí! Per compartir les vostres penes, els vostres sacrificis i les vostres joies per Catalunya. Ja sóc aquí! Per treballar amb vosaltres per una Catalunya pròspera, democràtica i plena de llibertat. Ja sóc aquí!”.
Un 23 d'octubre de 1977, ara fa 32 anys, Josep Tarradellas amb una veu plena de passió i de força des de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona només amb tres paraules va transmetre tal grau d'emoció i de complicitat amb el seu poble que aquell instant màgic de llibertat serà impossible d'esborrar de la memòria dels catalans perquè va suposar la restitució del seu govern autònom i per a l'imaginari col.lectiu la recuperació de la normalitat i de la democràcia.
No tinc memòria històrica d'haver viscut aquell moment però m'emocione cada vegada que torne a vore aquestes imatges i escolte a Tarredellas qui tornava a casa després d'un llarg exili.
domingo, 11 de octubre de 2009
The controversial Nobel Peace Prize
Never has a Nobel Peace Prize been discussed so much. The Swedish Academy has touched a chord with the public opinion in the global village. The reactions have been so predictable and unpredictable that the award is taken by the United States president, Barak Obama.
His critics have not hesitated for a moment to take this opportunity to sow the seeds of discouragement and dump their harsh criticisms against a man who, since coming to power, has radically changed the way we do politics. We've gone from a "Bush State of War" to the era of dialogue for peace.
Obama means hope. Hope that many Americans have placed in someone who is without arms and flag, who has shown a clear willingness to want to change the world.
The Norwegian Institute distinguishes his "efforts by multilateral diplomacy" and its " vision of a world without nuclear weapons." But Obama is much more, representing light in the dark after having lived for many years in complete ostracism.
This award is in recognition for those who have voted in their country, who in the world to believe in him and his convictions. He himself understands "a call to action" as an incentive to address conflicts that has had humanity bleeding for decades and the new threats every day which renew the risk of a catastrophe.
His critics have not hesitated for a moment to take this opportunity to sow the seeds of discouragement and dump their harsh criticisms against a man who, since coming to power, has radically changed the way we do politics. We've gone from a "Bush State of War" to the era of dialogue for peace.
Obama means hope. Hope that many Americans have placed in someone who is without arms and flag, who has shown a clear willingness to want to change the world.
The Norwegian Institute distinguishes his "efforts by multilateral diplomacy" and its " vision of a world without nuclear weapons." But Obama is much more, representing light in the dark after having lived for many years in complete ostracism.
This award is in recognition for those who have voted in their country, who in the world to believe in him and his convictions. He himself understands "a call to action" as an incentive to address conflicts that has had humanity bleeding for decades and the new threats every day which renew the risk of a catastrophe.
sábado, 10 de octubre de 2009
La crisi segons els anglesos
Suscribirse a:
Entradas (Atom)